SENSACIONS MAEL

         Em demanen que expliqui les sensacions de ser pares adoptius, n'hi ha per omplir un cove i no tenim tant espai, és un barrija-barreja forassenyat, un garbuix on és difícil trobar  la manera de fer entenedor el que un sent. Potser el millor sigui fer una mena de procés cronològic. L'iniciarem amb la cerca d'un fill, amb les esperances i il·lusions de tota parella en la descendència, el nadó que no arriba, la cambra que tenia destinada roman buida, potser destinada a malendreç, una sensació de desencís, una capacitat d'amor que s'estimba frau avall, s'esmicola i malmet. Enyorança pel que mai no has tingut, enveja pels nins que comencen a envoltar-te, aquest ha de ser el company de jocs del meu fill... ja és massa gran però ho serà aquest altre... tampoc; jo en vull un, vull ser jo qui li hagi de canviar els bolquers i no pas altri; no m'expliquin els problemes de fer créixer un fill, vull que aquests problemes siguin meus. Saps de nens abandonats o maltractats i un només demana l'oportunitat de donar amor, de capbussar-se en l'aventura de la família                                                        

        No, cap follet s'ha colat a la impremta ni a ningú se li ha enganxat el dit a l'espaiador, és la imatge gràfica del que sent el cor, una buidor total. Quan Pandora obrí la caixa dels mals, al fons hi quedà l'esperança, ara aquesta s'esmuny amb una sensació total d'impotència, deixant pas a una resignació malvolguda mentre pidoles un truc de telèfon que et faci una proposta d'adopció, una proposta d'amor. El bo del cas és que arriba i et deix cor glaçat. Tems mil problemes, criatura mig emmotllada, carències afectives, sanitàries... recular és fàcil, recular és impossible cal resoldre la paradoxa, com? Defensant la família. És curiós encara no el coneixes i ja el defenses com el fill natural. Per fi som presentats i un cor curull d'alegria vol ser adoptat, no em refereixo al nen sinó a la parella, volem que ens adopti com a pares, jugues una estona amb ell que poc a poc va passant de la curiositat a l'afectivitat. El temps s'escorre massa ràpid i l'has d'abandonar. Coneixes la família acollidora, s'esvaeixen els temors per les carències. El treus a passejar, comences a sentir-lo teu. Es queda a casa a dormir; no és el veí, no és el nebot és el teu fill i resta a casa teva, a casa seva, per fi tens una llar. Has tancat la casa amb pany i forrellat aquest moment és nostre i de ningú més, et sents feliçment egoista mentre el menut explora la casa, també vols compartir-ho, amb el resultat que tots els recursos de la família es trabuquen en el nen: mobles, consells, curiositat, joguines, amor... t'has d'amagar per les llàgrimes que et vessen, igual que quan vas escriure-li una carta amb la teva millor ploma i tinter tot mullant el foli, i sort que ara que ara escric en pantalla i no en paper. El nen riu i ets feliç perquè sents riure el teu fill, perquè s'aferra confiat als teus pantalons, perquè s'alegra de veure't quan tornes de guàrdia nocturna. Notes la balança desequilibrada, et creies que li donaries tant i és ell qui et dona, molt més del que pots abastar. Podria seguir però me'n desdic de fer-ho puix no em quedaria lloc per a regraciar la tasca que feu les famílies acollidores. Si ara sento el meu fill riure feliç amb sa mare, si la casa s'ha emplenat de rialles és que un nen havia après a donar i rebre amor, a confiar en el món,  això no és fàcil i nosaltres no hem tingut temps d'ensenyar-li-ho aleshores ha estat cosa vostra. Ara us deixo per anar a fer la gara-gara al xiquet. Una forta encaixada