Credits: Dynamic Drive DHTML/ CSS Library

 

Als petits infants que viuen i creixen en centres

Rosa M. Canela i Balsebre (educadora)

L'ocellet va aturar-se dalt de l'arbre, aquells nens li havien cridat l'atenció. Eren nens i nenes com tants, però hi havia quelcom que els feia especials. I no sabia que era.

Mentrés els mirava, va recordar que una vegada li havien explicat que hi havia nens amb unes mirades úniques, ulls que brillaven de forma màgica, plens de tendresa i innocència, mirades reclamant més amor.

I va entendre, aquells eren infants a qui els mancava una Llar, infants a l'espera d'una vida millor.

Aleshores, l'ocellet va recordar que, també, li havien explicat que hi havia famílies que esperaven nens i nenes com ells, que els omplissin la llar de somriures, de rialles, que els omplissin la vida de vida.

I l'ocellet es va preguntar, i doncs?, perquè els nens es queden dies i dies a l'espera..., a vegades esperen mil dies, altres cinc-cents, altres menys, altres més; i molts que cap oportunitat tindran.

I pensà, i quant temps dura la infància?, durant quants mesos són infants, durant quants dies..., i s'entristí.

I deixa anar una melodia, un cant per tots els nens, recordant: “A un nen no pots dir-li demà, el seu nom és avui”, esperant que el cant arribés als que “decideixen”, als qui decideixen el present i futur d'aquests nens.


 

A los pequeños niños que viven y crecen en centros

Rosa M. Canela i Balsebre (educadora)

El pajarito se detuvo en árbol, esos eran niños que le habían llamado la atención. Eran niños y niñas como tantos, pero había algo que los hacía especiales. Y no sabía que era.

Mientras los miraba, recordó que una vez le habían contado que había niños con miradas únicas, ojos que brillaban de forma mágica, llenos de ternura y inocencia, miradas reclamando más amor.

Y comprendió, esos eran niños a quien les faltaba un hogar, niños a la espera de una vida mejor.

Entonces, el pajarito recordó que, también, le habían contado que había familias que esperaban niños y niñas como ellos, que les llenasen el hogar de sonrisas, de risas, que les llenaran la vida de vida.

Y el pajarito se preguntó, ¿y entonces?, porque los niños se quedan días y días a la espera..., a veces esperan mil días, otros quinientos días, otros menos, otros más, y otros que ninguna oportunidad tendrán.

Y pensó, ¿y cuanto tiempo dura la infancia?, durante cuantos meses son niños, durante cuantos días,... y se entristeció.

Y dejó salir una melodía, un canto para todos los niños, recordando: “A un niño no puedes decirle mañana, su nombre es hoy”, esperando que el canto llegará a los que “deciden”, a los que deciden el presente y futuro de estos niños.

 

rous @ tinet.org

A un Niño no puedes decirle mañana,

su nombre es “Hoy”.

Gabriela Mistral